Del desconcert personal neix un mosaic d’històries que s’entrellacen: El Heartbreak Hotel acull "Snorkel", la proposta d’Albert Boronat que oscil·la amb intel·ligència entre el costumisme més cru i una delicada arquitectura narrativa. No és pas fàcil el que fa: mostrar-nos primer una història aspra, grollerament costumista fins i tot, per després colpejar-nos amb un conjunt fi, d'enorme bellesa i transcendentalitat, salpebrat hàbilment amb humor per tal de no semblar pretensiós. Aquest contrast, realitzat amb tota la voluntat i intenció, descol·loca i és una de les habilitats (de les moltes d'aquest talentós autor). Així trobarem, en la línia que ja vam poder veure en la també remarcable " Una casa en la montaña " (on Albert Boronat, Javier Beltrán i Sergi Torrecilla ja compartien escenari), el mateix joc d’encreuament d’històries. Per una banda, la del mateix autor, que, arran d'una depressió i de sentir buidor, decideix fer una escapada a la ruralitat....

Margaret d’Anjou, la lloba que Shakespeare va deixar al marge: El Teatre Nacional de Catalunya acull La reina lloba, una producció que revisita la Guerra de les Dues Roses amb força escènica. Així trobarem la protagonista d'aquesta obra, Margaret d'Anjou, és a dir, la reina lloba, un personatge real que va existir fa uns sis-cents anys i que apareixia, en segon terme, a les obres "Enric VI" i "Ricard III" de William Shakespeare. És amb aquest difícil exercici dramatúrgic que ens proposa Pau Carrió, autor i director alhora, que la trobarem com a baluard i protagonista absoluta de l'espectacle. Una dona a la qual els seus enemics descrivien com a ambiciosa, cruel, manipuladora i bel·licosa. I qui podria entomar aquest enèrgic i carismàtic personatge femení amb prou garanties? Doncs Maria Rodríguez Soto, que ja fa molt temps que ens regala el seu talent sobre els escenaris (i també a la pantalla gran). Ho fa, de fet, molt ben acompanyada per un repartiment ...

Goldoni amb ritme i elegància: A El Maldà, "L’estiueig" desplega una energia viva i esbojarrada. Aquesta divertida comèdia és una adaptació d'Adrià Aubert i Carla Coll de la "trilogia de la vil·legiatura" (1761) de Carlo Goldoni. De fet, aquest terme vol dir passar l’estiu fora de la ciutat, així que aquí ja rau una bona pista del que trobarem a escena. Així, veurem com pocs dies abans de l'inici de l'estiu diferents personatges de la noblesa de l'època preparen com serà la celebració de l'estiu a la casa de camp d'una reputada família que organitza un popular bany, entre altres entreteniments. Descobrirem també les diferents històries que es creuen entre els personatges: un noble ofegat pels seus deutes que intenta eixugar-los a través d'un matrimoni, el servei tant d'uns com d'altres amb les seves preocupacions pròpies, els conflictes familiars que es despleguen entre pares, germans i pretendents, i altres trames que s'entre...

Ibsen revisitat amb una Nora que s’allibera d’una casa que s’esquerda: A la Sala Atrium, Nora abandona la "Casa de nines" per convertir-se en veu pròpia. Aquesta adaptació de la popularíssima obra homònima de Henrik Ibsen (1879) aterra a la Sala Atrium. De fet, va ser aquí mateix, però fa uns deu anys, que vaig poder veure la superba "Nora", també de Raimon Molins. Tanmateix, aquesta que ens ocupa ara s’allunya considerablement de l’original, amb canvis substancials que li atorguen una nova mirada a l’obra. Així, trobarem un espectacle, com ja sabeu, sobre la burgesia escandinava de llavors, que va ser molt polèmic en el seu moment, ja que qüestionava la figura del matrimoni, així com el paper de la dona en la vida familiar. De fet, seguirem el personatge de Nora, una dona que viu en una aparent felicitat conjugal, gaudint d’una gran vitalitat, però que amaga en realitat un secret que la persegueix i amenaça d’esguerrar-ho tot… I també un marit que l’ofega metafòric...

Humor incòmode davant l’ombra persistent de la cancel·lació: A la Sala Versus Glòries, "Ni en broma" explora els límits d’un humor sota sospita. En aquest espectacle es percep ràpidament la mà de Xavi Morató, acostumat a la sàtira i a la crítica social, com es pot apreciar en el seu treball com a guionista a la revista "El Jueves". El text és provocador i no té cap intenció d’agradar a tothom. De fet, Morató ja havia participat anteriorment en la magnífica " Amor a mort ", una obra de registre ben diferent. En aquest espectacle trobem dos personatges contraposats: un monologuista amb un humor basat en clixés que avui generen rebuig i que es mou en els límits del que és acceptable en l’espai públic, sobre el qual planeja l’ombra de la cancel·lació; i una política d’esquerres que aposta per una nova manera de fer política, suposadament més transparent. Tots dos es troben de manera fortuïta i acabaran unint els seus camins arran de la suspensió recent del seu...

Un crit lúdic de Mariona Esplugues contra l'ansietat i el silenci interior: A La Villarroel, "Boja" transforma el dolor en energia escènica. Aquest honest i valent monòleg de Mariona Esplugues ens mostra la seva experiència vital en relació amb els problemes de salut mental que va començar a patir des de ben petita i que, malauradament, l'han acompanyat durant tota la vida.  Així veurem com és conviure amb greus episodis d'ansietat i depressió a través d'un divertit monòleg (si, ja sembla que així explicat, sembla un oxímoron, però no ho és pas). La proposta té l'habilitat de fer pensar i conscienciar alhora, sense caure en el victimisme.  Cal dir que la posada en escena és realment convincent, ja que trobarem aquesta amb un bat de beisbol i un tutú... amb una actitud magnètica que de seguida fa que el gran públic connecti amb ella, mostrant una interpretació enèrgica a l'escenari, amb una utilització de l'espai escènic molt adient.  amb un bat de ...

Un Sartre futurista d'ànima continguda i crítica incòmoda: "Les mans brutes", una adaptació contemporània que aterra al Tantarantana amb una fredor calculada. La proposta de la Cia. L’El·lida és una adaptació contemporània (o fins i tot futurista, per què no dir-ho?) de la peça homònima de Jean-Paul Sartre (1948) que, gràcies als canvis realitzats per Ivan Padilla (multiplicat, ja que és l’encarregat de la dramatúrgia, de la direcció i fins i tot actua), aconsegueix fer aterrar l’obra en les preocupacions actuals, malgrat que parlem d’un text de fa gairebé un segle. Així, en comptes d’aliats, comunistes, etc., trobem a escena una guerra desconeguda per a nosaltres, però que intuïm, entre els Omega i els Beta, amb un eix central que, com en l’original, gira entorn de com gestionem la ideologia i el poder.  mostrar-nos com ens relacionarem en el futur com a humanitat, però també la pèrdua d’aquesta. El repartiment, de gran nivell, conformat per Dani Ledesma, Ramon Bonvehí i...

El 5 de febrer vaig veure "Caos" al Teatre Tantarantana.  Aquesta obra és desbordantment ensucrada i positivista, però no penso pas que això sigui quelcom negatiu; al contrari: en aquest món àrid i gris, sortir d’un teatre amb un somriure d’orella a orella no és pas una qüestió fútil. L’obra, dirigida amb habilitat per José Puchades (Putxa), compta amb Juli Disla (autor també de " Swimming pool ", del 2023) pel que fa a l’autoria del text, que cal dir que és preciós i enamora.  Així, trobem tres joves d’una edat propera als trenta, amics des de fa temps, que planegen plegats una escapada a la ruralitat, en concret a un observatori, amb la intenció de fer-hi una visita guiada i observar les estrelles amb un potent telescopi.  Finalment, tot quedarà condicionat per les inclemències meteorològiques. Tot plegat, però, no serà un impediment perquè tots tres gaudeixin de la seva companyia, s’arrelin en el present, recordin esdeveniments del passat compartit i somiïn un fu...

El 3 de febrer vaig veure "El barquer" al teatre Lliure de Montjuïc.  Aquesta és una colossal i preciosa producció dirigida amb enorme talent, cosa que no és d'estranyar, per Julio Manrique.  Així, l'autor, en Jez Butterworth (guanyador d'un premi Tony i dos premis Laurence Olivier), situa aquesta obra amb múltiples guardons en la Irlanda del Nord de principis dels vuitanta. En particular, viatjarem fins al dia a dia d'una granja concorreguda on trobarem la família Carney. Aquests, el matrimoni Carney, els seus fills, familiars, i la dona i el nen del seu desaparegut germà, conviuen, aparentment, en harmonia, malgrat el convuls context social i polític. A poc a poc anirem rascant a sota la capa aquesta de feliç superficialitat de família corrent, per anar descobrint què hi passa al darrere. L'eix central d'aquest forat negre, és la desaparició del germà de Quinn (que no ho oblidem, també és marit i pare) fa deu anys. Tanmateix, tot es veurà sacsejat da...

El 30 de gener vaig veure "La mare, el dimoni i jo" a la Sala Versus Glòries. Aquesta interessant i divertida obra és un monòleg-musical que segueix la vida artística del televisiu actor Oriol Grau des de ben jove fins a l’etapa adulta i que constitueix un esplèndid homenatge pòstum a la seva mare. Així, en aquesta particular peça trobem i descobrim la persona darrere l’actor a través de l’autoficció. Veurem els seus inicis com a músic i, posteriorment, com a actor, com va fer el salt de la mà d’Andreu Buenafuente a la ràdio i, quan es van donar a conèixer, a la televisió, així com la posterior desaparició d’aquest del panorama mediàtic. La peça s’allunya del típic monòleg de persona televisiva famosa, sovint poc elaborat i pensat només per obtenir rèdit a taquilla, i ho fa per brillar amb ànima i llum pròpia. Gràcies a un gran fil conductor, que aconsegueix ser interessant i divertit a parts iguals, i sota la direcció de Roberto G. Alonso (artista enormement polifacètic amb ...

 El 24 de gener vaig veure "Salomé" al teatre Tantarantana.  Ens trobem davant d’una proposta de la companyia La Cremosa, de la qual ja vaig poder veure "Purificats" (de Sarah Kane), així que ha estat un goig poder-la trobar de nou al Tantarantana.  Aquesta és una adaptació d'Oscar Wilde del 1891. L'obra és plena d'erotisme, violència i provocació. En aquesta tragèdia, Salomé no és empesa per la mare a fer quelcom violent. És ella mateixa qui pren la decisió, fruit del rebuig per part d’un predicador popular i enormement críptic, empresonat per Herodes per temor.   La manca de pauses i de silencis fa que la proposta pugui resultar aclaparadora en alguns moments, però també evidencia una aposta escènica intensa i arriscada, plenament coherent amb el seu llenguatge. En el complex panorama teatral, trobar un llenguatge propi i ser fàcilment reconeixible és tota una virtut. Tanmateix, ho aconsegueixen, tal com s’ha vist en els seus dos últims muntatges. El t...

El 22 de gener vaig veure "Els objectes flotants (després de la tempesta)" al Teatre Akadèmia.  Aquesta obra ens parla de manera molt íntima i personal del dol que implica perdre la parella. És un espectacle dur que parla de l’experiència de dues joves vídues, de com es va produir el fet concret de la mort de les seves respectives parelles, però també del llarg procés posterior. Elles, la Montse Clotet i la Tessa Harryen, van trobar recolzament i un cert alleujament en un grup de suport a vídues. De fet, arran de conèixer-se allà, van avenir-se molt i van crear un Instagram, El Club de las vi(u)das; posteriorment, un llibre… i tot just ara ens presenten aquest espectacle, amb dramatúrgia d’Irene Vicente Salas i Carles Fernández Giua. El repartiment, un dels grans reclams de l’espectacle, compta amb Anna Sahun (referent teatral i televisiu) i Elena Gadel, que amb la seva preciosa veu ofereix un tancament musical espectacular. És un goig veure-les a totes dues compartir escena....

El 15 de gener vaig veure "Venus in Fur" a la Sala Atrium. Aquest espectacle segueix un dramaturg amb una moralitat dubtosa i amb comportaments clarament denunciables. Vol portar a terme l’adaptació de la novel·la que va originar el concepte de sadomasoquisme, és a dir, "La Venus de les pells" (1870) de Leopold von Sacher-Masoch. Aquesta obra va escandalitzar el seu temps perquè mostrava una relació de dominació femenina amb una franquesa inèdita per a l’època i, a més, estava inspirada en experiències personals de l’autor. De fet, es tracta d’una obra més filosòfica que no pas eròtica. Així, el veurem mantenint diverses converses telefòniques amb la seva parella, un recurs que connecta amb el que s’ha dit anteriorment i que ens permet descobrir com és realment el personatge i evidenciar els seus comportaments reprovables. També intuirem altres fets que possiblement han tingut lloc en etapes anteriors de la seva vida. El dramaturg intenta, sense èxit, trobar una act...

El 10 de gener vaig veure "El secret de les bruixes" a l’Aquitània Teatre. Aquest espectacle familiar serà la delícia dels més petits, ja que presenta una elaborada història amb dues bruixes com a protagonistes, l’Iris i la Flora. Aquestes són interpretades per la Mariona Trias (amb formació a l’Eòlia) i la Montse Penas, creadora d’Anima Theatrum, que també n'és l’autora i directora. L’aspecte que més destaca de l’obra és l’univers creat al voltant d’aquesta. Trobem així un món en què les bruixes són éssers bons, que ajuden les persones i intenten conviure-hi en harmonia… cosa que resultarà impossible davant la incapacitat de tots nosaltres d’acceptar-les, fet que propiciarà que “marxin” a un món propi. Tanmateix, aquest, de cop, patirà un canvi greu i radical que donarà lloc a una aventura en què l’Iris i la Flora tindran molt a dir. Les interpretacions fresques i properes de totes dues connecten amb el públic present a la sala, amb una notable presència d’infants, com é...