El 3 de juliol vaig anar a veure "Tinc el cor en blanc i negre" a la Sala Versus Glòries. Aquest és l’espectacle inaugural del tercer cicle de dansa contemporània #EnDansa. La proposta, especialment interessant, constitueix un homenatge a Neus Català a través del llenguatge de la dansa. El fet que una peça així tiri endavant, en temps convulsos de guerres i conflictes, resulta especialment encoratjador, tant per part de la sala que la programa com per part de la companyia que l’impulsa. Així, la jove companyia EXPANS'ART, amb Marie-Lou Renon al capdavant, ens situa en un viatge que recorre l’experiència vital de Neus Català: des de la seva joventut, marcada per l’enamorament, fins a la separació forçada un cop iniciada la guerra, que els va portar a camps de concentració separats. Coneixerem tant el destí de la seva parella com el de la mateixa Neus Català, àmpliament coneguda per haver sobreviscut al camp nazi de Ravensbrück i pel seu activisme polític. Tot això es trans...

L’1 de juliol vaig veure "Decadència" a la Sala Atrium. Aquesta producció de petit format, com el seu nom indica, ens posa a la pell del que implica ser ric amb majúscules; en definitiva, ser multimilionari. Coneixerem, en una mena d’experiència immersiva, com és sentir tot aquest luxe, però alhora tota aquesta insatisfacció. I ho farem de ben a prop gràcies als dos magnífics intèrprets, amb una trajectòria envejable: Carles Martínez i Míriam Alamany, que fan un exercici teatral de dificultat colossal, però resolt amb un talent enorme. Podem dir que el text de Steven Berkoff, estrenat el 1994 (i del qual també es va fer una pel·lícula, no gaire coneguda, que ell mateix va escriure, dirigir i interpretar), busca la bellesa i la poesia en el seu acurat llenguatge. És un text enormement elaborat, com podreu comprovar gràcies a la traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. L’únic "però" és la manca de girs importants o d’una línia argumental clara que entrellaci les dif...

El 27 de juny vaig anar a veure "Clavells" al Teatre Goya. Aquesta interessant proposta, amb text d'Emma Riverola, és dirigida i protagonitzada per Abel Folk (Javier), que recentment el vam poder gaudir a " Una teràpia integral ", acompanyat a escena per Silvia Marsó (Violeta). Tots dos, figures majúscules del teatre català, amb sòlides i contrastades trajectòries, són el gran reclam d’aquest espectacle, ja que poder-los veure junts a escena constitueix una autèntica joia. Cal dir que només començar l’espectacle, aquest ja sorprèn. L’escenografia, de Paco Azorín, representa una casa moderna i minimalista al bosc, o, més aviat, una abstracció d’aquesta, ja que és només figurativa. Aquesta, conjuntament amb una il·luminació molt ben treballada, constitueix una potent imatge inicial que situa l’espectador davant una proposta que intueix que serà especial. Així, veurem com la trobada dels dos personatges en aquesta moderna i alhora rústica casa al mig del bosc es pr...

El 20 de juny vaig anar a veure "Massilia" al Teatre Akadèmia. Aquest gran espectacle ens parla de la memòria, de la resistència, de la guerra i, en definitiva, de la història del "Massilia", un vaixell fletat en la més absoluta clandestinitat que va portar nombrosos intel·lectuals refugiats de la Segona Guerra Mundial (molts d’ells, espanyols) cap a Buenos Aires, en un viatge incert, carregat d’esperança, però també de por i desconeixement. El text ens transporta tant a la perillosa travessia que van protagonitzar com als dies que van passar al port, sense saber si podrien desembarcar, atrapats, amb un futur incert. La proposta intercala aquesta trama amb una altra aparentment inconnexa: la història d’un simpàtic cavall de carreres, en Romántico, propietat de Natalio Botana, fundador del diari sensacionalista d’esquerres "Crítica". Aquest paral·lelisme, carregat de significat, pren sentit a mesura que avança la funció i es fa evident la metàfora i l’engin...

El 13 de juny vaig veure "Paràsits, el musical" a l'Aquitània Teatre. Aquest musical de petit format presenta una història colpidora des d’un prisma musical preciós. És una proposta valenta que combina emoció amb una posada en escena íntima però molt efectiva. L’ampli repartiment mostra un nivell musical destacable, amb unes actuacions properes i enèrgiques. A l’escenari hi trobem Lara Alemany (Ada), Abel Bonet Jr (Barth), Arnau Gallén (Fritz), Teresa Ibarz (Lena), Ami Luna (Mucki) i Pau de los Ríos (Jean). Tots ells mostren un magnífic nivell musical. Menció especial per a Pau de los Ríos, que aporta una presència notable a l’elenc. La composició musical, a càrrec d’Eduard Tenas, és preciosa i les cançons arriben realment al cor. Cal destacar també la direcció artística, signada per Lara Alemany i Ami Luna. L’obra, basada en fets reals, ens apropa a un grup de joves resistents durant el nazisme, que lluitaven contra el règim mitjançant cançons i fins i tot pamflets. Veur...

El 5 de juny vaig veure "Pura Passió" a la Sala Atrium. Aquest premiat monòleg torna a la cartellera i representa una magnífica ocasió per veure’l, si la temporada passada no el vau poder gaudir al Teatre Akadèmia. L’obra ens presenta la història d’una passió desbordada: la protagonista manté una relació esporàdica amb una persona casada, estrangera, amb un gran poder adquisitiu i una feina de rellevància. Aquesta aventura li capgira la vida i li desvetlla sentiments intensos i contradictoris, fins al punt de pràcticament paralitzar-la, atrapada entre anades i vingudes a causa de l’obsessió profunda que sent per ell i per aquesta situació. A través de la seva narració, plena de força i matisos, ens endinsem en la seva experiència vital i emocional, i podem empatitzar amb les seves contradiccions, desitjos i pors. Un dels grans encerts de l’espectacle és la seva posada en escena: original, valenta i plena de simbolisme. La protagonista, en una gran interpretació de Cristina Pl...

L'1 de juny vaig veure "Lo cant de les ànimes mudes" al Teatre Gaudí. Aquest musical de petit format ens transporta a una història que recorda la de "Romeu i Julieta", però arrelada a la ruralitat catalana en temps antics. Dues famílies pageses, històricament enfrontades per un camí que divideix les seves terres, protagonitzen una escalada de conflictes que culmina amb una agressió greu: una pedrada que deixa una de les filles sense un ull. Malgrat aquest passat tràgic, els joves de cada casa enfrontada (l’hereu i la pubilla), sense conèixer-se, però observant-se en la distància, poden arribar a enamorar-se. El temps passa, la guerra arriba i amb ella la separació. Succeeixen més desgràcies fins que un gir inesperat, capgira la història (que, per no fer espòiler, no revelaré). L’aspecte tècnic del muntatge és extraordinari: les cançons d'Ismael Dueñas, al piano (compositor i director musical) són d’una gran bellesa lírica i estan interpretades en el català p...

El 31 de maig vaig veure "Loop" a la Sala Flyhard. Aquesta interessant proposta, amb text de Ramon Madaula (que també actua), pren com a punt de partida l’imminent viatge de la seva filla (interpretada per Júlia Genís) cap a Tanzània per començar una nova vida amb la seva parella. Aquest fet, que s’ha de produir en qüestió d’hores i que suposarà com a mínim un any de separació, trasbalsa emocionalment tots dos protagonistes. A mesura que avança el temps, els nervis afloren i la relació tibant entre pare i filla es fa palesa, dificultant una comunicació honesta i serena. L’obra mostra com aquesta dificultat per parlar de tu a tu sense fer-se mal té patrons que es repeteixen de manera intergeneracional. Així doncs, mitjançant diferents escenes amb salts temporals (i generacionals), veiem com sovint reproduïm patrons familiars, a vegades de manera inconscient, amb encerts i errors. Pel que fa a l’escenografia, Montse Amenós i Carlota Ricart signen una proposta preciosa: ens situ...

El 30 de maig vaig veure "Poble de mar" al Teatre Tantarantana. Aquesta preciosa història se’ns presenta amb una posada en escena trencadora que situa l’espectador o l’espectadora en primera línia, tot i que no hi ha una interacció directa. El fet que les finestres del Tantarantana estiguin obertes de bat a bat i que a l’escenari hi hagi llum natural durant pràcticament tot l’espectacle, sumat a la presència constant del director en escena (malgrat intervenir poc actoralment), suposa un impacte inicial original i sorprenent. Aquesta disposició ens parla amb franquesa; ens acosta una veritat que no només es transmet a través de la forma, sinó també gràcies al text captivador de l'escriptora (i política) Natalia Ginzburg, escrit fa més de mig segle però d’una rabiosa actualitat, ja que s’hi aborda la dificultat de trobar una llar o la precarietat en si mateixa. Així, a escena, veurem com dues noies joves es llancen a l’aventura d’anar a viure a una noble població, amb l’esp...

El 27 de maig vaig veure "Un menú tancat" a La Villarroel. Aquesta comèdia ens trasllada a un restaurant modern, on un prestigiós xef amb dues estrelles Michelin es reuneix amb dos amics de tota la vida. A través de converses sobre les seves vides, preocupacions i problemes, apareix una pregunta clau: per què mai s’han vist plorar? A partir d’aquí, la peça qüestiona les noves masculinitats i enceta un debat còmic però també profund i reflexiu, gràcies al divertit text de Jordi Casanovas, tot un referent del teatre català. L’autor aconsegueix fer-nos riure de nosaltres mateixos i, alhora, fer-nos pensar i créixer (una combinació que no és gens fàcil de trobar als escenaris). Cal destacar que l'obra és una oportunitat fantàstica per gaudir de les interpretacions de Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz, de sobres coneguts pel gran públic gràcies a la seva sòlida trajectòria. L’escenografia de José Novoa brilla especialment: la cuina del restaurant està recreada amb gran deta...

El 26 de maig vaig veure "Un plaer culpable" al Teatre Goya. Aquesta divertida i esbojarrada comèdia se situa al pis d’una parella, en Jordi i la Laia, que fa cinc anys que conviuen i que, en plena pandèmia de la COVID, espera amb il·lusió l’arribada d’un fill. Afrontar aquest nou pas desperta en ells diverses inquietuds emocionals i els porta a reflexionar sobre com haurien d’enfocar la criança de manera respectuosa avui dia... però també sobre com han d’afrontar la seva relació de parella en ple segle XXI. Tots dos han llegit molt i han fet nombrosos cursos fins i tot, però aquesta voluntat de fer-ho “bé”, de seguir el políticament correcte, sovint els impedeix parlar amb franquesa l’un amb l’altre. Això genera alguns malentesos aparentment menors i sense malícia, però que desemboquen en una revelació final inesperada que capgira completament la situació de la parella i deixa el públic bocabadat. Les interpretacions de Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer són àgils i fresques,...