Teatre immersiu per denunciar una realitat tan actual com inquietant: amb "NUAº", La Villarroel presenta un muntatge petit en format però enorme en denúncia social. Aquest presenta algunes particularitats significatives pel que fa a la posada en escena. Així, trobarem, per exemple, que una part del públic seurà al mateix escenari, a banda i banda, i també que aquests mateixos espectadors tindran uns sobres. Aquests serviran perquè el públic digui una frase en un moment determinat de l'obra. Tot i que aquestes particularitats poden semblar pròpies del teatre participatiu, en realitat es limiten a aquests dos elements testimonials, de manera que no estem parlant d’una gran interacció amb el públic. També hi haurà dues persones que seuran a banda i banda de l’actriu en iniciar l’obra i que tindran un paper una mica més rellevant, ja que hauran de respondre sí o no a les preguntes que ella els faci. Tot plegat, però, no és especialment rellevant, ja que aquí el focus es posa ...

"Ànima", un musical d’essència de Broadway fet a Catalunya.  Un muntatge de gran format que ja es va poder veure al Teatre Nacional de Catalunya i que ara torna, afortunadament, al Teatre Tívoli.   El fet que una producció d'aquesta magnitud torni és tot un encert, ja que permetrà que un públic nombrós en torni a gaudir.  En aquesta bonica història veurem l'època daurada dels estudis de Walt Disney, quan tot just començaven a agafar una enorme volada a finals dels anys trenta, i ho farem de la mà de la nostra protagonista, una noia que, empesa pel somni americà, deixa enrere la seva ciutat, els familiars, els amics i el negoci familiar (una sabateria) per provar sort com a animadora a Hollywood. Un musical màgic que ens demostra que des de Catalunya també es poden alçar muntatges de gran volada Tanmateix, en aquella època, aquesta era una feina d'homes i, malgrat que posseeix una habilitat innegable amb el llapis, trobarà tota una sèrie de dificultats per assolir ...

"Goodbye Europe. Lost Words": una proposta escènica críptica i literària que, entre simbolisme i crítica al capitalisme contemporani, arriba al Teatre Tantarantana. El text eminentment literari de Davide Carnevali, per la seva naturalesa, fa que estiguem davant d'un projecte d'enorme dificultat tècnica pel que fa a la seva execució. Tanmateix, davant d'aquest repte escènic gairebé titànic, el repartiment, conformat per Alba Vinton, Ton Vieira i Martí Atance, aconsegueix un resultat satisfactori. Per a mi, poder trobar un nou treball a escena de la jove directora Alba Collado és una gran notícia després del seu treball magnífic a " Lizzie. El musical ", una d'aquelles joies que, amb els anys, la gent no oblida pas. Ara, però, el canvi de registre és radical. La paraula és la protagonista en aquesta proposta intencionadament críptica i repetitiva, que ens presenta tres situacions connectades hàbilment entre si. El problema, a parer meu, és que el que e...

Del desconcert personal neix un mosaic d’històries que s’entrellacen: El Heartbreak Hotel acull "Snorkel", la proposta d’Albert Boronat que oscil·la amb intel·ligència entre el costumisme més cru i una delicada arquitectura narrativa. No és pas fàcil el que fa: mostrar-nos primer una història aspra, grollerament costumista fins i tot, per després colpejar-nos amb un conjunt fi, d'enorme bellesa i transcendentalitat, salpebrat hàbilment amb humor per tal de no semblar pretensiós. Aquest contrast, realitzat amb tota la voluntat i intenció, descol·loca i és una de les habilitats (de les moltes d'aquest talentós autor). Així trobarem, en la línia que ja vam poder veure en la també remarcable " Una casa en la montaña " (on Albert Boronat, Javier Beltrán i Sergi Torrecilla ja compartien escenari), el mateix joc d’encreuament d’històries. Per una banda, la del mateix autor, que, arran d'una depressió i de sentir buidor, decideix fer una escapada a la ruralitat....

Margaret d’Anjou, la lloba que Shakespeare va deixar al marge: El Teatre Nacional de Catalunya acull La reina lloba, una producció que revisita la Guerra de les Dues Roses amb força escènica. Així trobarem la protagonista d'aquesta obra, Margaret d'Anjou, és a dir, la reina lloba, un personatge real que va existir fa uns sis-cents anys i que apareixia, en segon terme, a les obres "Enric VI" i "Ricard III" de William Shakespeare. És amb aquest difícil exercici dramatúrgic que ens proposa Pau Carrió, autor i director alhora, que la trobarem com a baluard i protagonista absoluta de l'espectacle. Una dona a la qual els seus enemics descrivien com a ambiciosa, cruel, manipuladora i bel·licosa. I qui podria entomar aquest enèrgic i carismàtic personatge femení amb prou garanties? Doncs Maria Rodríguez Soto, que ja fa molt temps que ens regala el seu talent sobre els escenaris (i també a la pantalla gran). Ho fa, de fet, molt ben acompanyada per un repartiment ...

Goldoni amb ritme i elegància: A El Maldà, "L’estiueig" desplega una energia viva i esbojarrada. Aquesta divertida comèdia és una adaptació d'Adrià Aubert i Carla Coll de la "trilogia de la vil·legiatura" (1761) de Carlo Goldoni. De fet, aquest terme vol dir passar l’estiu fora de la ciutat, així que aquí ja rau una bona pista del que trobarem a escena. Així, veurem com pocs dies abans de l'inici de l'estiu diferents personatges de la noblesa de l'època preparen com serà la celebració de l'estiu a la casa de camp d'una reputada família que organitza un popular bany, entre altres entreteniments. Descobrirem també les diferents històries que es creuen entre els personatges: un noble ofegat pels seus deutes que intenta eixugar-los a través d'un matrimoni, el servei tant d'uns com d'altres amb les seves preocupacions pròpies, els conflictes familiars que es despleguen entre pares, germans i pretendents, i altres trames que s'entre...

Ibsen revisitat amb una Nora que s’allibera d’una casa que s’esquerda: A la Sala Atrium, Nora abandona la "Casa de nines" per convertir-se en veu pròpia. Aquesta adaptació de la popularíssima obra homònima de Henrik Ibsen (1879) aterra a la Sala Atrium. De fet, va ser aquí mateix, però fa uns deu anys, que vaig poder veure la superba "Nora", també de Raimon Molins. Tanmateix, aquesta que ens ocupa ara s’allunya considerablement de l’original, amb canvis substancials que li atorguen una nova mirada a l’obra. Així, trobarem un espectacle, com ja sabeu, sobre la burgesia escandinava de llavors, que va ser molt polèmic en el seu moment, ja que qüestionava la figura del matrimoni, així com el paper de la dona en la vida familiar. De fet, seguirem el personatge de Nora, una dona que viu en una aparent felicitat conjugal, gaudint d’una gran vitalitat, però que amaga en realitat un secret que la persegueix i amenaça d’esguerrar-ho tot… I també un marit que l’ofega metafòric...

Humor incòmode davant l’ombra persistent de la cancel·lació: A la Sala Versus Glòries, "Ni en broma" explora els límits d’un humor sota sospita. En aquest espectacle es percep ràpidament la mà de Xavi Morató, acostumat a la sàtira i a la crítica social, com es pot apreciar en el seu treball com a guionista a la revista "El Jueves". El text és provocador i no té cap intenció d’agradar a tothom. De fet, Morató ja havia participat anteriorment en la magnífica " Amor a mort ", una obra de registre ben diferent. En aquest espectacle trobem dos personatges contraposats: un monologuista amb un humor basat en clixés que avui generen rebuig i que es mou en els límits del que és acceptable en l’espai públic, sobre el qual planeja l’ombra de la cancel·lació; i una política d’esquerres que aposta per una nova manera de fer política, suposadament més transparent. Tots dos es troben de manera fortuïta i acabaran unint els seus camins arran de la suspensió recent del seu...

Un crit lúdic de Mariona Esplugues contra l'ansietat i el silenci interior: A La Villarroel, "Boja" transforma el dolor en energia escènica. Aquest honest i valent monòleg de Mariona Esplugues ens mostra la seva experiència vital en relació amb els problemes de salut mental que va començar a patir des de ben petita i que, malauradament, l'han acompanyat durant tota la vida.  Així veurem com és conviure amb greus episodis d'ansietat i depressió a través d'un divertit monòleg (si, ja sembla que així explicat, sembla un oxímoron, però no ho és pas). La proposta té l'habilitat de fer pensar i conscienciar alhora, sense caure en el victimisme.  Cal dir que la posada en escena és realment convincent, ja que trobarem aquesta amb un bat de beisbol i un tutú... amb una actitud magnètica que de seguida fa que el gran públic connecti amb ella, mostrant una interpretació enèrgica a l'escenari, amb una utilització de l'espai escènic molt adient.  amb un bat de ...

Un Sartre futurista d'ànima continguda i crítica incòmoda: "Les mans brutes", una adaptació contemporània que aterra al Tantarantana amb una fredor calculada. La proposta de la Cia. L’El·lida és una adaptació contemporània (o fins i tot futurista, per què no dir-ho?) de la peça homònima de Jean-Paul Sartre (1948) que, gràcies als canvis realitzats per Ivan Padilla (multiplicat, ja que és l’encarregat de la dramatúrgia, de la direcció i fins i tot actua), aconsegueix fer aterrar l’obra en les preocupacions actuals, malgrat que parlem d’un text de fa gairebé un segle. Així, en comptes d’aliats, comunistes, etc., trobem a escena una guerra desconeguda per a nosaltres, però que intuïm, entre els Omega i els Beta, amb un eix central que, com en l’original, gira entorn de com gestionem la ideologia i el poder.  mostrar-nos com ens relacionarem en el futur com a humanitat, però també la pèrdua d’aquesta. El repartiment, de gran nivell, conformat per Dani Ledesma, Ramon Bonvehí i...

El 5 de febrer vaig veure "Caos" al Teatre Tantarantana.  Aquesta obra és desbordantment ensucrada i positivista, però no penso pas que això sigui quelcom negatiu; al contrari: en aquest món àrid i gris, sortir d’un teatre amb un somriure d’orella a orella no és pas una qüestió fútil. L’obra, dirigida amb habilitat per José Puchades (Putxa), compta amb Juli Disla (autor també de " Swimming pool ", del 2023) pel que fa a l’autoria del text, que cal dir que és preciós i enamora.  Així, trobem tres joves d’una edat propera als trenta, amics des de fa temps, que planegen plegats una escapada a la ruralitat, en concret a un observatori, amb la intenció de fer-hi una visita guiada i observar les estrelles amb un potent telescopi.  Finalment, tot quedarà condicionat per les inclemències meteorològiques. Tot plegat, però, no serà un impediment perquè tots tres gaudeixin de la seva companyia, s’arrelin en el present, recordin esdeveniments del passat compartit i somiïn un fu...

El 3 de febrer vaig veure "El barquer" al teatre Lliure de Montjuïc.  Aquesta és una colossal i preciosa producció dirigida amb enorme talent, cosa que no és d'estranyar, per Julio Manrique.  Així, l'autor, en Jez Butterworth (guanyador d'un premi Tony i dos premis Laurence Olivier), situa aquesta obra amb múltiples guardons en la Irlanda del Nord de principis dels vuitanta. En particular, viatjarem fins al dia a dia d'una granja concorreguda on trobarem la família Carney. Aquests, el matrimoni Carney, els seus fills, familiars, i la dona i el nen del seu desaparegut germà, conviuen, aparentment, en harmonia, malgrat el convuls context social i polític. A poc a poc anirem rascant a sota la capa aquesta de feliç superficialitat de família corrent, per anar descobrint què hi passa al darrere. L'eix central d'aquest forat negre, és la desaparició del germà de Quinn (que no ho oblidem, també és marit i pare) fa deu anys. Tanmateix, tot es veurà sacsejat da...

El 30 de gener vaig veure "La mare, el dimoni i jo" a la Sala Versus Glòries. Aquesta interessant i divertida obra és un monòleg-musical que segueix la vida artística del televisiu actor Oriol Grau des de ben jove fins a l’etapa adulta i que constitueix un esplèndid homenatge pòstum a la seva mare. Així, en aquesta particular peça trobem i descobrim la persona darrere l’actor a través de l’autoficció. Veurem els seus inicis com a músic i, posteriorment, com a actor, com va fer el salt de la mà d’Andreu Buenafuente a la ràdio i, quan es van donar a conèixer, a la televisió, així com la posterior desaparició d’aquest del panorama mediàtic. La peça s’allunya del típic monòleg de persona televisiva famosa, sovint poc elaborat i pensat només per obtenir rèdit a taquilla, i ho fa per brillar amb ànima i llum pròpia. Gràcies a un gran fil conductor, que aconsegueix ser interessant i divertit a parts iguals, i sota la direcció de Roberto G. Alonso (artista enormement polifacètic amb ...

 El 24 de gener vaig veure "Salomé" al teatre Tantarantana.  Ens trobem davant d’una proposta de la companyia La Cremosa, de la qual ja vaig poder veure "Purificats" (de Sarah Kane), així que ha estat un goig poder-la trobar de nou al Tantarantana.  Aquesta és una adaptació d'Oscar Wilde del 1891. L'obra és plena d'erotisme, violència i provocació. En aquesta tragèdia, Salomé no és empesa per la mare a fer quelcom violent. És ella mateixa qui pren la decisió, fruit del rebuig per part d’un predicador popular i enormement críptic, empresonat per Herodes per temor.   La manca de pauses i de silencis fa que la proposta pugui resultar aclaparadora en alguns moments, però també evidencia una aposta escènica intensa i arriscada, plenament coherent amb el seu llenguatge. En el complex panorama teatral, trobar un llenguatge propi i ser fàcilment reconeixible és tota una virtut. Tanmateix, ho aconsegueixen, tal com s’ha vist en els seus dos últims muntatges. El t...