El 20 d’octubre vaig veure "La confusió" a la Sala Flyhard. Aquesta obra, dirigida amb habilitat per Jaume Viñas, mitjançant la comèdia, aborda una temàtica complexa: l’homofòbia latent en determinats cercles pseudointel·lectuals. En particular, ho fa seguint de prop l’experiència professional d’una "coach" fraudulenta, la Lorena (Roser Batalla), que, disfressant amb paraules boniques els serveis que ofereix, en definitiva (i per parlar clar), "cura" l’homosexualitat. Aquest fet greu és tractat per Raquel Loscos, l'autora, amb humor i irreverència, a través d’una aparentment histriònica clienta (Anna Tamayo) que irromp, en ple xàfec, a la consulta i que trastoca el pensament d’aquesta peculiar orientadora. Sense oblidar els diàlegs punyents i reivindicatius, també hi trobem una bona dosi de comèdia i fins i tot espai per a la música, ja que, en un moment determinat, amb Eros Ramazzotti sonant a tot volum, la "clienta" ens sorprendrà amb tot u...

El 19 d’octubre vaig anar a veure "Isidoro" al Teatre Akadèmia. Aquesta interessant adaptació de la premiada novel·la "La vita prodigiosa di Isidoro Sifflotin" (Premi Campiello Opera Prima 2015, entre d’altres) és un monòleg interpretat per Enrico Ianniello, amb la qualitat enorme a què ens té acostumats i una actuació realment magnífica. De fet, els seus orígens (va néixer a Caserta, Itàlia) li venen com un guant per protagonitzar aquesta proposta, amb un joc lingüístic considerable. Ell sol aconsegueix sostenir amb talent aquesta peça, on coneixerem la història d’aquest personatge que tenia la capacitat de comunicar-se amb les aus xiulant, fins i tot inventant una llengua pròpia. També descobrirem la crua història que s’amaga al darrere, perquè, malgrat viure una infantesa enormement feliç, envoltat de gent pintoresca que l’estima profundament, un fet inesperat ho capgira tot, canviant-li completament la vida i portant-li un convidat inesperat: el silenci. Només e...

El 15 d’octubre vaig anar a veure "RomànOFF" al Teatre Tantarantana. Aquesta interessant proposta de la jove companyia La Prèvia, integrada per exalumnes de l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, constitueix el seu debut dins del teatre professional i el resultat, tot s’ha de dir, és sorprenentment satisfactori. A l’escenari som testimonis del destí de l’última família dels tsars de Rússia, que donarà pas a la revolució soviètica. Així, en produir-se l'assassinat de tota la família reial (nens i servei, inclosos), s’exposen els diferents prismes d’aquest fet: la crueltat més extrema o la idea que era l’única solució per acabar amb l’absolutisme. Quin és l'axioma encertat? A l’obra s’hi mostren diversos matisos i, malgrat ser una comèdia (i molt divertida, per cert), hi trobem una pinzellada històrica i cultural amb esperit crític que s’agraeix. Cal destacar, i molt, la feina de Carla Rovira, encarregada de la dramatúrgia i la direcció. Construir un espectacle de nova...

El 12 d'octubre vaig anar a veure "Boira" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquest espectacle de Lluïsa Cunillé ens situa al modest pis d’ambientació postsoviètica d’un matrimoni humil, formada per un taxista i una fotògrafa retirada a causa de la seva malaltia. Així, veurem com a mitjanit apareix una visita inesperada: un hoste que, davant la cancel·lació del seu vol, passarà la nit amb ells, cosa a la qual el taxista ha accedit per una mòdica quantitat de diners. Tanmateix, malgrat aquestes hores intempestives i el fet que la protagonista marxarà l’endemà al matí per reprendre el vol, succeiran tota una sèrie de fets: alguns s’explicaran més endavant i d’altres quedaran sense resoldre, que com a espectadors veurem amb sorpresa. D’entre els que sí que puc explicar, hi ha la visita sobtada del fill del matrimoni, ben entrada la nit, així com, posteriorment, la d’un veí borratxo que ha pres mal. Tot plegat, amb una gran direcció de Lurdes Barba i un repartiment que fa goig,...

El 10 d’octubre vaig veure "L’amor venia en taxi (Un musical "made in La Cubana" fet "a la catalana")" al Teatre Romea. Aquest espectacle de La Cubana ens situa l’any 1959, on trobem un grup de teatre d'aficionats que volen estrenar una comèdia amb aquest mateix nom. L’obra mostra les dificultats de tirar endavant una proposta de qualitat des del prisma del teatre amateur, amb totes les particularitats i entrebancs propis d’un projecte com aquest. Coneixem també els seus integrants, que es multipliquen no només a l’escenari, sinó també fora d’ell, fent tasques de tresoreria, vestuari o fins i tot recollint mobles del carrer per aconseguir una bona escenografia. D’aquesta manera, no només assistim de prop al procés de creació de l’espectacle que volen construir, sinó que també fem un recorregut per les obres i estils escènics de l’època, amb petits tastets de diferents "varietés". El desplegament tècnic és realment impressionant, amb una quant...

El 9 d’octubre vaig anar a veure "Epidermis o el sabor del cardamomo" a la Sala Atrium. Aquest monòleg particular ens porta en un viatge, corporal i metafòric, molt personal, de l’autora-intèrpret mexicana Diana Magallón, basat en la seva experiència, les seves vivències i la seva relació amb una malaltia que pateix: la psoriasi. Tanmateix, allò que es presenta no queda només aquí, ja que també descobrirem quins són els seus petits plaers, coneixerem una mica més de la seva vida i fins i tot tastarem in situ el cardamom (com si es tractés d’un ritual) per entendre la seva relació amb aquest particular ingredient. La posada en escena combina parts de vídeo projectades amb la gravació en directe, a través d’un telèfon mòbil, d’alguns objectes i fotografies rellevants per a l’artista, o fins i tot del seu propi cos. La música en directe d’Asia Herz, al violoncel, està en absoluta sinergia amb la part de dansa. Totes dues són molt presents en aquest treball poètic ple de delicade...

El 8 d’octubre vaig veure "Entre los árboles" a la Sala Versus Glòries. Aquest espectacle de Juan Mayorga planteja més dubtes que respostes, i aquí rau, entenc, una de les grans virtuts de la proposta: voler seguir el fil del que s’ha vist, tot compartint-ho amb la persona que t’acompanya, constitueix en si mateix una delícia. També cal tenir present que poder gaudir d’aquest dramaturg madrileny, un dels més reconeguts del teatre contemporani, és una oportunitat que no es pot deixar passar. El seu teatre, ple de dilemes morals, convida a pensar des d’un esperit crític (cosa que, amb els temps que corren, s’agraeix molt). De fet, ja havia pogut gaudir de projectes seus d’enorme talent com "El chico de la última fila", "Himmelweg" i "Un enemigo del pueblo". "Entre los árboles" es desenvolupa en paral·lel a diverses històries que giren al voltant de l’amor: una noia que rep estranyes trucades de gent que se sent sola; unes cartes que ens f...

El 7 d’octubre vaig veure El mestre i Margarita al Teatre Lliure de Montjuïc.  Aquesta colossal proposta, dirigida amb enorme talent per Àlex Rigola (de qui podem gaudir sovint al seu teatre, obert el 2023: el Heartbreak Hotel ), ens presenta una obra de Mikhaïl Bulgàkov difícil de descriure, en què conflueixen tres històries al mateix temps. D’una banda, la crucifixió de Jesús i com va viure tot plegat Ponci Pilat, retratat amb un profund conflicte moral i una humanitat inesperada. Rigola ens mostra aquest episodi com un mirall de la por al poder i la culpa, un tema que travessa tota l’obra. D’una altra, la història entre una enamorada (Laia Manzanares) i un escriptor (Nao Albet), "el mestre", amb problemes de salut mental i atrapat per la censura, que escriu precisament sobre Pilat. És un relat d’amor i redempció, però també una reflexió sobre la llibertat de l’artista davant d’un món hostil. Finalment, la història més esbojarrada: la visita del mateix diable (el carismàtic...

El 5 d’octubre vaig anar a veure "Qui va matar el meu pare" al Heartbreak Hotel. Aquest colpidor monòleg, interpretat per Dafnis Balduz (tot un referent en el món interpretatiu), ens presenta l’experiència vital del protagonista, a qui acompanyem en una infància marcada per l’homofòbia del seu entorn, especialment colpidora en ser dintre de l’àmbit familiar. Assistim a la duresa de créixer en un context desfavorit, amb poca cultura, que rebutja la identitat del fill. Coneixem també, a través del relat del protagonista, la figura del seu avi: un home masclista i violent que agredia sovint la seva dona. Però el nucli emocional del text recau en la relació amb el pare, qui, malgrat no arribar als extrems de l’avi, tampoc no es va deslliurar mai del llegat de violència heretat. A partir d’aquestes vivències íntimes i personals, el text d’Édouard Louis (que forma part d'una trilogia) connecta amb la realitat política de la França dels darrers anys, posant el focus en com les d...

El 3 d'octubre vaig veure "Tribut a les rates" al Teatre Tantarantana. Aquest espectacle modest, de segur, us emocionarà gràcies al seu plantejament. A escena hi trobem l’Aina Minguell i l’Aitana Ropero, multiplicades, ja que no només interpreten, sinó que també són les autores, directores, encarregades de vestuari i escenografia d’aquesta tendra peça, de temàtica en realitat dura. Els personatges que ens presenten són la Dolores i l’Angustia, dues àvies al final de les seves vides que viuen al carrer i que s’estimen molt l’una a l’altra (en el que possiblement serà una projecció ficcionada amb algunes coses del que tindrien els seus "jos" futurs). Puntualment, però, surten d’aquesta vellesa desdoblant el personatge i aterrant a la seva joventut, i, conseqüentment, a una mirada diferent des de la vintena. En la proposta també hi trobem rampells de teatre absurd, divertits i agraïts, com, per exemple, quan parlen amb Déu o, fins i tot, a posteriori, amb la seva s...

El 2 d’octubre vaig anar a veure "Mary’s Room (Black Box)" al Teatre Tantarantana. Aquesta proposta gens convencional fusiona món digital, teatre tradicional i cinema. Tot plegat, amb un desplegament tècnic realment impressionant, fruit d’un enorme treball per part de la companyia UKU’PACHA. La veritat és que el resultat final presentat és, en aquest sentit, espectacular. Ens trobem davant d’una obra de caràcter futurista que recorda, en certa manera, l’última entrega de Matrix, "Matrix Resurrections" (2021). L’espectacle tracta temes com la identitat (digital), dins d’un thriller otaku difícil de classificar. La qualitat de la part cinematogràfica, dirigida per Alonso Ferri, és sorprenentment elevada. També cal destacar la part virtual, amb tecnologia de captura de pantalla, que semblen gairebé d’un videojoc.  Cal tenir present que l’ambientació i el vestuari semblen més propis d’una gran producció americana que no pas d’un modest muntatge d’una jove companyia. És ...

El 27 de setembre vaig anar a veure "Culpables" a l'Aquitània Teatre. Aquesta interessant proposta segueix una mica l’estela d'"Escape Room" 1 i 2 (que van ser un contundent èxit de públic al Teatre Condal, i de les quals fins i tot se'n va fer una pel·lícula), però ho fa partint d'una premissa diferent i amb una distància creativa considerable. L'enfocament aconsegueix mantenir l'espectador atent a com es desenvoluparà tot, gràcies als nombrosos girs i sorpreses amagades. Només començar, veiem quatre persones sense relació aparent entre elles que es desperten en una habitació i no saben ni com hi han arribat ni qui les hi ha portat. El que sí que descobrirem aviat és que no poden sortir. A poc a poc, anirem desentranyant el perquè de tot plegat. Les interpretacions del repartiment, conformat per Noé Blancafort, Roger Batalla, Adriana Feito i Albert Ferré, són naturals i properes. L'escenografia, tot i ser molt senzilla (un teló negre i u...

El 24 de setembre vaig veure "Unes ganes terribles de viure" a El Maldà. Aquesta particular adaptació de "Les tres germanes" de Txékhov és tota una delícia. La posada en escena combina contemporaneïtat amb la versió clàssica, i ho fa amb encert. Així veurem elements propis del dia a dia de les actrius traslladats a les respectives protagonistes que interpreten, i trobarem un punt còmic, fins i tot àcid, que s’agraeix. L'obra, com ja sabeu, aborda temes profunds i d'actualitat, malgrat ser escrits fa més de 100 anys, com la insatisfacció, l'envelliment, la recerca de sentit a la vida i l'amor no correspost, que es veu reflectit en les seves relacions i desitjos no complerts. Fer un clàssic d’aquest tipus amb només quatre intèrprets i pràcticament sense escenografia no és quelcom fàcil, però aquest espectacle, produït per H.I.I.I.T, ho entoma amb habilitat. Així trobarem com Laura Daza, Georgina Latre, Anna Herebia i Maria Hernández Giralt interpreten ...

El 23 de setembre vaig veure "La mort i la primavera" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta colossal producció de La Veronal és tota una delícia. Fer un espectacle sobre aquesta novel·la homònima de Mercè Rodoreda, no deu ser pas cosa fàcil. Així, Marcos Morau, dirigint amb enorme talent la seva companyia, aconsegueix convertir-ho en quelcom meravellós. Al final, heu de tenir present que, parlar d’angoixa i de mort en una ficció com la que ens presenta, possiblement l’escriptora catalana més influent, és difícil, però mitjançant el llenguatge de la dansa ho aconsegueixen amb escreix. Gràcies a l’ampli i talentós equip, aconseguim navegar per la foscor de la proposta amb música en directe de la popular cantant Maria Arnal (que per als seus admiradors resultarà tot un goig). Aquesta producció es va presentar a la Biennal de Venècia i ara aterra a Catalunya. Cal apuntar que tot el que envolta l’espectacle va en sintonia i enforteix el resultat final, impecable.  Hi trobem Max...