"El hijo de la cómica" aterra enguany al Teatre Romea. Aquest monòleg ens apropa a la figura de Fernando Fernán-Gómez de la mà de José Sacristán, que amb 88 anys llueix una forma envejable.  No deixa de ser significatiu que estiguem davant d'un grandíssim intèrpret, de trajectòria irrepetible, donant vida a una altra gran figura de la interpretació. Així, a través de la seva mirada, descobrirem en aquest homenatge proper com va ser la seva infantesa. I sobretot, la influència de la seva mare, també actriu. No només en l'elecció de la professió, sinó en la profunda petjada que li va deixar. I en l'agraïment etern que sempre li va professar. José Sacristán converteix el record de Fernando Fernán-Gómez en un homenatge proper, serè i profundament humà Trobarem, doncs, un José Sacristán multiplicat, ja que no només encarnarà el còmic Fernando Fernán-Gómez pròpiament, sinó que també es transformarà breument en la seva mare i en l'àvia, dues figures de gran influènci...

"Ercás" és una peça que ja ha passat per altres teatres, com el Teatre Tantarantana (2024) o la Sala Texas (2026), i que també ha girat per diverses ciutats de l'Estat (València, Madrid, Bilbao, Sevilla, Valladolid, Alacant, Pamplona i Tarragona). Ara aterra a la Sala Versus Glòries. L'obra presenta els cossos de les intèrprets que, tot i que ens mostren disposicions estàtiques en l'espai, estan empesos per una intensa activitat interna. Els moviments espasmòdics i les contraccions precises transformen constantment el mostrat. Les espatlles tenen una presència central i es converteix en una superfície expressiva que altera la percepció que sovint tenim del cos humà. Visualment, la disposició de les ballarines i la recerca de simetries constants generen composicions visuals que recorden en certa manera les formes canviants que podrien trobar en un calidoscopi. Els cossos semblen fragmentar-se i recompondre's, de manera que, en alguns moments, ens sorprenem en t...

"Bovary" és una proposta trencadora, ja que entoma la novel·la clàssica "Madame Bovary" de Gustave Flaubert i la converteix en una òpera contemporània gràcies al magnífic treball de Michael De Cook.  Així ens sorprendrem revisitant aquest clàssic del 1856 des d'un nou prisma contemporani, gràcies a aquesta nova proposta dirigida amb talent per Carme Portaceli. De fet, ja abans d'entomar la direcció del TNC, ella tenia la ferma convicció de portar a terme aquest ambiciós projecte, ple de dificultats, però amb un resultat final espectacular.  Gaudirem en trobar al personatge de l'Emma en la contemporaneïtat, amb els problemes que ens afecten com a societat en ple segle XXI. Consumisme, xarxes socials, buidor, superficialitat, avorriment... però sense perdre el focus en el gran quid de la qüestió, que va fer fer d'aquesta una obra enormement polèmica en el seu moment, però també d'enorme èxit. I es que continuarà girant tot al voltant del llibertina...

"L'Albada" és un relat íntim de Jaume Viñas que entrellaça la història amb diverses vivències autobiogràfiques pròpies. Aquest cop, a més d'actuar-hi, també ens sorprèn com a autor amb una epopeia de gairebé quatre hores, dirigida amb l'excel·lència a què ens té acostumats Oriol Broggi. Una proposta de gran format i de proporcions èpiques, pel que mostra, pel que explica, per la durada... però també pel repartiment, format per onze intèrprets que exhibeixen un nivell magnífic en aquesta creació coral, que acaba resultant una autèntica delícia. Així, coneixerem l'Alba, una noia que estudia a la universitat per convertir-se en historiadora i que vol optar a una beca per marxar a l'estranger, fastiguejada de tot. Animada per un influent professor amb qui manté una relació particular, enceta un projecte que la conduirà cap a una aventura enorme. D'aquesta manera, viatjarem, a través de diferents escenes, cap al passat, fins a la Guerra Civil, però també a ...

Ferran Utzet dirigeix "La truita", com ja va fer amb la meravellosa " Sopa de pollastre amb ordi " del 2018. Aquest cop, però, ens presenta una comèdia que ens parla indirectament de les relacions personals, posant el focus especialment en els vincles familiars, en allò que diem, en com ho diem i, encara més important, en allò que no diem. Així, trobarem un matrimoni ja gran que decideix començar una nova vida al món rural obrint una fleca ecològica. Com cada any, la família (fills, nets...) es reunirà per celebrar l'aniversari d'ell. Tanmateix, aquesta s'anirà complicant a mesura que avancin els esdeveniments. El detonant de tot plegat serà una truita portada per una de les filles que, a causa de la seva dieta lacto-pesco-vegetariana, no podrà menjar el mateix que els altres i demanarà a sa mare que li cuini aquell peix, amb funestes conseqüències. Una trobada aparentment quotidiana que aviat deixa aflorar tensions, secrets i ferides, en dues hores de f...

"Hàlia" és una divertida comèdia; bé, de fet, tècnicament és una tragicomèdia. Malgrat el to esbojarrat, frenètic i festiu que predomina en la proposta, i la concatenació de situacions còmiques, jocs de paraules i gags espaterrants, amb un humor fi, ens trobem davant d'una paradoxa: sota aquest vernís festiu i divertit, la història que es transmet és colpidora. Plantejar-ho així, per a mi, ha estat un encert, ja que la proposta és tot un caramel, no només pel brillant text, sinó perquè tot sembla cuidat fins al més mínim detall, amb hores i hores de feina al darrere. Cal destacar-ne el repartiment: és una absoluta joia. Mostren una gran presència escènica, una gestualitat còmica fins a punts hilarants i unes interpretacions que doten els personatges d'ànima pròpia. Paula Lúa, Adriana Carpi i Jose Sanz brillen especialment. Sanz, a més, es multiplica, ja que n'és el dramaturg i el protagonista, i excel·lir en dues facetes tan diferents no és pas gens comú. Cal dir ...

"Vamos a tener que ir al psicólogo después de esto" és una divertida comèdia sense complexos que ens presenta en Juan i en Tomàs, una parella entranyable que conviu des de fa anys en aparent felicitat, però que, de sobte i sense que d'entrada en sapiguem gaire el perquè, veu com Tomàs vol posar fi a la relació. Tot plegat amaga molt més del que sembla i s'anirà embolicant a mesura que descobrim diferents secrets, malentesos i sorpreses que faran trontollar allò que els personatges creien tenir més o menys controlat. La peça juga, sobretot, amb aquesta idea: res no és ben bé el que sembla, i allò que d'entrada podria semblar una simple crisi de parella acaba convertint-se en un embolic familiar i sentimental amb més capes de les esperades. A més, la visita sobtada de l'àvia de Tomàs, que no està gaire fina de salut, ho complicarà encara més, ja que tots dos hauran de simular una normalitat que es troba a anys llum de la realitat que viuen. Aquesta necessitat de...

"L'últim àtom" és la nova creació de Jordi Oriol com a director i autor. Aquest cop, ens presenta una comèdia, però de temàtica dura com és la desaparició des de fa anys de la filla d'un matrimoni. Veurem un Joan Carreras profundament marcat per aquest fet, aferrant-se a explicacions i ficcions que li permetin conviure amb una realitat que es resisteix a acceptar. A partir d'aquí, la peça reflexiona sobre el poder de les paraules, la construcció de la realitat i la necessitat humana de donar sentit a la incertesa.  Al capdavant del repartiment hi trobem un Joan Carreras que aporta, com és habitual, un notable pes escènic a la proposta.  L'obra, en la línia d'altres projectes d'Indi Gest, juga enormement amb el llenguatge, buscant sempre l'enèsima filigrana i explorant fins al límit les seves possibilitats. El mateix títol de l'obra n'és tota una declaració de principis. Addicionalment, veurem com el joc metateatral és constant, engolint tot...

"El meu germà" és una proposta fresca amb la música com a protagonista. L'eix central d'aquesta comèdia amb molt de ritme és la figura dels germans... i com aquests poden ser odiats o estimats, segons el moment. De fet, els protagonistes no només interpreten dos germans, sinó que Llorenç González i Robert González ho són, així que la química i la complicitat que mostren no són casuals, sinó quelcom real i tangible. Així, veurem una amalgama molt ben trobada que barreja música, teatre i fins i tot poesia, i que beu de diferents fonts, però sense perdre mai de vista la temàtica plantejada per Marc Artigau i Queralt, que també dirigeix la peça. Les interaccions amb el públic són freqüents i divertides, i trenquen la quarta paret en diverses ocasions... un recurs que, per les particularitats d'una sala tan especial com El Maldà, resulta especialment escaient. Una celebració dels vincles fraternals a través de la música, l'humor i la poesia Jo, he de dir que, en ve...

Ja al juliol de 2020 vaig poder gaudir enormement de "Díptic: La porta absent i La cambra perduda" de la magnífica companyia Peeping Tom, dirigida per Gabriela Carrizo. Així que frisava de ganes de poder tornar a gaudir d'una proposta d'aquesta prestigiosa companyia de dansa, en particular del seu nou espectacle, "Chroniques", que aterra durant deu dies al Teatre Nacional de Catalunya. Cal dir, però, que estem davant d'un muntatge més complex que aquell.  En aquesta proposta destaca una il·luminació absolutament colossal a càrrec de Bram Geldhof, que impacta de ple en el conjunt, ressaltant allò important i transformant l'escena en diferents moments amb una estètica impecable. També hi trobem diversos ginys mecànics amb moviment propi que sorprendran l'espectador, amb un protagonisme especialment rellevant en la segona part de la peça. A més, l'escenografia d'Amber Vandenhoeck resulta molt efectiva i s'aprofita constantment de maneres...

"Contra Antígona" és una proposta amb un toc modern que situa el cor grec com a element central de la funció. En aquesta tragèdia del poeta grec Sòfocles, escrita l'any 441 aC, seran escollides catorze persones voluntàries del públic que es presentin per participar-hi. Això els permetrà viure una experiència immersiva, això sí, mancada de dificultats tècniques, ja que les instruccions que rebran a través d'un auricular seran senzilles i fàcilment executables. Així, com en el text original, veurem com Antígona desobeeix les lleis de l'Estat, representades per Creont, el nou rei de Tebes, per tal d'enterrar un dels seus germans malgrat la prohibició expressa. Tot plegat arran de la cruenta batalla entre els dos germans, que va acabar amb la mort de tots dos. El fet que Polinices sigui considerat un traïdor farà que aquesta prohibició desencadeni una desobediència civil que tindrà funestes conseqüències tant per a Antígona, condemnada a mort, com per al mateix Cr...

"Perfectament imperfecta" és un monòleg íntim i modest que fuig del relat endolcit de la maternitat, presentada sovint com l'únic objectiu vital i final de les dones, aquell que, suposadament, ha d'atorgar felicitat i plenitud sense més. Aquesta proposta ens mostra altres realitats gràcies a un text molt ben trobat de Carla Gracia Mercadé. Ens ensenya com aquesta experiència també pot ser quelcom feréstec i feixuc, capaç de provocar angoixa. Especialment, en tenir un fill, en Gael, amb Trastorn de l'Espectre Autista. No és pas diferent el que la nostra protagonista, la Rut, explica sobre les relacions familiars, en particular amb la seva germana, la mare (malalta terminal de càncer) i el pare (mort), així com les matrimonials i les professionals amb les seves terapeutes (psicòloga i psiquiatra), però també, i de passada, amb l'envelliment en una societat gerontofòbica. Carla Gracia Mercadé posa veu a les contradiccions d'una dona real amb un text íntim, du...

"El dia que va morir David Bowie" és una adaptació de la novel·la de Sebastià Portell, que ens transmet el neguit d'un jove que sent un enorme buit per no trobar l'amor. Voldria enamorar-se i compartir la vida amb algú que senti el mateix que ell. També viurem la seva angoixa, perfectament dibuixada en la sala d'espera d'una clínica, davant la possibilitat de patir malalties de transmissió sexual i l'angoixosa espera dels temuts resultats, arran de diferents episodis de sexe desenfrenat i compulsiu sense protecció, les drogues i l'alcohol, en el seu peculiar "desembarcament" a Barcelona després de deixar enrere la vida a les Illes.  L'escenografia, modesta però efectiva, a càrrec d'Elionor Sintes (també responsable del vestuari), compta amb un disseny original i llampant que combina mitges circumferències de vius colors amb la particularitat d'il·luminar-se. Aquestes s'utilitzen de diverses maneres, aprofitant els diferents mo...

"L'autora" és una obra de la britànica Ella Hickson que aterra enguany de la mà d'Anna Serrano Gatell al Teatre Lliure de Gràcia. La peça és impactant, complexa i exigent al mateix temps. Aquesta proposta és eminentment metateatral i ens presenta una estructura intricada i enormement gratificant per a l'espectador, malgrat que tot plegat pugui semblar un oxímoron. No és casualitat que la funció desprengui tanta llibertat creativa: Hickson va desenvolupar el projecte amb carta blanca absoluta. Així, diferents històries s'entrecreuen mentre seguim també el procés creatiu d'una dramaturga, des de la concepció inicial de l'obra fins a la seva materialització final. Tot començarà i girarà, en realitat, al voltant de la primera història plantejada: una jove estudiant de vint-i-quatre anys que, després d'oblidar-se la motxilla, es trobarà amb un treballador del teatre on ha anat a veure la funció i, quan aquest li pregunti si li ha agradat o no, arrencarà...