El 22 de juliol vaig veure "El cuarto de atrás" al Teatre Goya. Aquest espectacle, que només es podrà veure uns pocs dies en cartellera, és una adaptació de la novel·la homònima publicada el 1978 per Carmen Martín Gaite (responsable també de la formidable "Entre visillos", el 1957), guanyadora del Premi Nadal aquell mateix any. L’obra ens presenta una narradora que, durant una nit d’insomni, rep la visita d’un misteriós home de negre. A través del diàleg amb aquest, emergeixen records de la infància i la joventut, Salamanca, la Guerra Civil, la postguerra, Madrid i paisatges imaginaris com l’Illa de Bergai, de gran valor simbòlic. Es tracta d’una peça que alterna passat i present, realitat i fantasia, tot reflexionant sobre el procés d’escriptura. És, en essència, una metanovel·la que convida la persona espectadora a ser testimoni del naixement d’un relat, a cavall entre la ficció i l’autobiografia. La magnífica Emma Suárez encapçala el repartiment, amb una interpre...

El 16 de juny vaig veure "Operetta" al Teatre Condal. Aquesta producció té la capacitat d’apropar al gran públic populars cançons de l’òpera (de Mozart, Bizet, Verdi, Rossini, Wagner...) en un format atractiu i dinàmic, amb un enorme repartiment de 14 intèrprets a escena. No només tots ells demostren grans habilitats vocals, sinó que, mitjançant el teatre gestual, aconsegueixen fer riure tant petits com grans amb un gran nombre de gags relacionats amb el món de les arts escèniques i tot allò que l’envolta. Així, veurem diferents treballadors preparant l’escenari perquè s’hi representi una òpera, desfilant davant dels ulls dels espectadors sorpresos. La posada en escena és original i destaca pel vestuari polifacètic de Marta Rafa i un maquillatge que, en certa manera, recorda l’estètica de David Bowie. Tot plegat crea una atmosfera visual i escènica molt potent. Un muntatge que trenca motlles: l’òpera esdevé una comèdia gestual amb ritme trepidant, gràcies a la mirada creativa...

El 13 de juliol vaig anar a veure "Grand Canyon" a La Villarroel. Aquesta espectacular obra és tota una declaració d’intencions des d’abans de començar. L’escenografia, de Max Glaenzel, tot un geni, és realment impactant: una gasolinera que sembla extreta d’una època postapocalíptica, mig abandonada i deixada de la mà de Déu. Aquesta s’integra a la perfecció amb el desenvolupament de l’obra i es "transforma" en diferents espais (bar, casa, carretera...) a mesura que avança l’espectacle, amb una naturalitat que sorprèn. Sé que pot semblar estrany començar parlant de l’escenografia, però és que és absolutament digna d’elogis i de premis la proposta presentada. Així, en aquesta gran història escrita per Sergi Pompermayer ("Amèrica", "Blues", "Carrer Robadors", "El misantrop", "Sacrifici"...), veurem una família que viu en la més absoluta precarietat: ella, l’Àngela, treballa en un supermercat; ell, en Pere, es guanya la...

El 7 de juliol vaig veure "L’últim ball" al Teatre Poliorama. Aquest espectacle forma part del cicle de teatre "Amunt el Teló del Poliorama per València", una iniciativa que reuneix tres conegudes companyies valencianes en una celebració de les arts escèniques que vol ser també una mostra de solidaritat amb els professionals afectats per la DANA. En definitiva, una excel·lent oportunitat per veure companyies que habitualment no tenim als escenaris catalans i que, durant uns pocs dies, ens regalen alguns dels seus espectacles més significatius. En el cas que ens ocupa ara, trobem aquesta proposta de la companyia Horta Teatre, que és un homenatge als grans còmics d’èpoques passades. De fet, l’obra ens situa en una residència d’avis on retrobem un duet còmic separat fa anys, en la línia de Martes y Trece, Tip y Coll, el Dúo Sacapuntas o Faemino y Cansado... De fet, el seu nom artístic ja és tota una declaració d’intencions: Lino y Morgan. Així, descobrim com feia dècad...

El 3 de juliol vaig anar a veure "Tinc el cor en blanc i negre" a la Sala Versus Glòries. Aquest és l’espectacle inaugural del tercer cicle de dansa contemporània #EnDansa. La proposta, especialment interessant, constitueix un homenatge a Neus Català a través del llenguatge de la dansa. El fet que una peça així tiri endavant, en temps convulsos de guerres i conflictes, resulta especialment encoratjador, tant per part de la sala que la programa com per part de la companyia que l’impulsa. Així, la jove companyia EXPANS'ART, amb Marie-Lou Renon al capdavant, ens situa en un viatge que recorre l’experiència vital de Neus Català: des de la seva joventut, marcada per l’enamorament, fins a la separació forçada un cop iniciada la guerra, que els va portar a camps de concentració separats. Coneixerem tant el destí de la seva parella com el de la mateixa Neus Català, àmpliament coneguda per haver sobreviscut al camp nazi de Ravensbrück i pel seu activisme polític. Tot això es trans...

L’1 de juliol vaig veure "Decadència" a la Sala Atrium. Aquesta producció de petit format, com el seu nom indica, ens posa a la pell del que implica ser ric amb majúscules; en definitiva, ser multimilionari. Coneixerem, en una mena d’experiència immersiva, com és sentir tot aquest luxe, però alhora tota aquesta insatisfacció. I ho farem de ben a prop gràcies als dos magnífics intèrprets, amb una trajectòria envejable: Carles Martínez i Míriam Alamany, que fan un exercici teatral de dificultat colossal, però resolt amb un talent enorme. Podem dir que el text de Steven Berkoff, estrenat el 1994 (i del qual també es va fer una pel·lícula, no gaire coneguda, que ell mateix va escriure, dirigir i interpretar), busca la bellesa i la poesia en el seu acurat llenguatge. És un text enormement elaborat, com podreu comprovar gràcies a la traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. L’únic "però" és la manca de girs importants o d’una línia argumental clara que entrellaci les dif...

El 27 de juny vaig anar a veure "Clavells" al Teatre Goya. Aquesta interessant proposta, amb text d'Emma Riverola, és dirigida i protagonitzada per Abel Folk (Javier), que recentment el vam poder gaudir a " Una teràpia integral ", acompanyat a escena per Silvia Marsó (Violeta). Tots dos, figures majúscules del teatre català, amb sòlides i contrastades trajectòries, són el gran reclam d’aquest espectacle, ja que poder-los veure junts a escena constitueix una autèntica joia. Cal dir que només començar l’espectacle, aquest ja sorprèn. L’escenografia, de Paco Azorín, representa una casa moderna i minimalista al bosc, o, més aviat, una abstracció d’aquesta, ja que és només figurativa. Aquesta, conjuntament amb una il·luminació molt ben treballada, constitueix una potent imatge inicial que situa l’espectador davant una proposta que intueix que serà especial. Així, veurem com la trobada dels dos personatges en aquesta moderna i alhora rústica casa al mig del bosc es pr...

El 20 de juny vaig anar a veure "Massilia" al Teatre Akadèmia. Aquest gran espectacle ens parla de la memòria, de la resistència, de la guerra i, en definitiva, de la història del "Massilia", un vaixell fletat en la més absoluta clandestinitat que va portar nombrosos intel·lectuals refugiats de la Segona Guerra Mundial (molts d’ells, espanyols) cap a Buenos Aires, en un viatge incert, carregat d’esperança, però també de por i desconeixement. El text ens transporta tant a la perillosa travessia que van protagonitzar com als dies que van passar al port, sense saber si podrien desembarcar, atrapats, amb un futur incert. La proposta intercala aquesta trama amb una altra aparentment inconnexa: la història d’un simpàtic cavall de carreres, en Romántico, propietat de Natalio Botana, fundador del diari sensacionalista d’esquerres "Crítica". Aquest paral·lelisme, carregat de significat, pren sentit a mesura que avança la funció i es fa evident la metàfora i l’engin...

El 13 de juny vaig veure "Paràsits, el musical" a l'Aquitània Teatre. Aquest musical de petit format presenta una història colpidora des d’un prisma musical preciós. És una proposta valenta que combina emoció amb una posada en escena íntima però molt efectiva. L’ampli repartiment mostra un nivell musical destacable, amb unes actuacions properes i enèrgiques. A l’escenari hi trobem Lara Alemany (Ada), Abel Bonet Jr (Barth), Arnau Gallén (Fritz), Teresa Ibarz (Lena), Ami Luna (Mucki) i Pau de los Ríos (Jean). Tots ells mostren un magnífic nivell musical. Menció especial per a Pau de los Ríos, que aporta una presència notable a l’elenc. La composició musical, a càrrec d’Eduard Tenas, és preciosa i les cançons arriben realment al cor. Cal destacar també la direcció artística, signada per Lara Alemany i Ami Luna. L’obra, basada en fets reals, ens apropa a un grup de joves resistents durant el nazisme, que lluitaven contra el règim mitjançant cançons i fins i tot pamflets. Veur...

El 5 de juny vaig veure "Pura Passió" a la Sala Atrium. Aquest premiat monòleg torna a la cartellera i representa una magnífica ocasió per veure’l, si la temporada passada no el vau poder gaudir al Teatre Akadèmia. L’obra ens presenta la història d’una passió desbordada: la protagonista manté una relació esporàdica amb una persona casada, estrangera, amb un gran poder adquisitiu i una feina de rellevància. Aquesta aventura li capgira la vida i li desvetlla sentiments intensos i contradictoris, fins al punt de pràcticament paralitzar-la, atrapada entre anades i vingudes a causa de l’obsessió profunda que sent per ell i per aquesta situació. A través de la seva narració, plena de força i matisos, ens endinsem en la seva experiència vital i emocional, i podem empatitzar amb les seves contradiccions, desitjos i pors. Un dels grans encerts de l’espectacle és la seva posada en escena: original, valenta i plena de simbolisme. La protagonista, en una gran interpretació de Cristina Pl...

L'1 de juny vaig veure "Lo cant de les ànimes mudes" al Teatre Gaudí. Aquest musical de petit format ens transporta a una història que recorda la de "Romeu i Julieta", però arrelada a la ruralitat catalana en temps antics. Dues famílies pageses, històricament enfrontades per un camí que divideix les seves terres, protagonitzen una escalada de conflictes que culmina amb una agressió greu: una pedrada que deixa una de les filles sense un ull. Malgrat aquest passat tràgic, els joves de cada casa enfrontada (l’hereu i la pubilla), sense conèixer-se, però observant-se en la distància, poden arribar a enamorar-se. El temps passa, la guerra arriba i amb ella la separació. Succeeixen més desgràcies fins que un gir inesperat, capgira la història (que, per no fer espòiler, no revelaré). L’aspecte tècnic del muntatge és extraordinari: les cançons d'Ismael Dueñas, al piano (compositor i director musical) són d’una gran bellesa lírica i estan interpretades en el català p...