Ahir vaig veure #cançonsqueacabenenfadeout al #TeatreTantarantana.
En aquest bon espectacle, la música dels vuitanta, en rigorós directe, és la clara protagonista. És precisament aquesta part, enormement cuidada, la que trobem present contínuament durant l'hora i mitja d'obra. Val a dir que acaba fent-se curta. Els tres fantàstics músics, que també interpreten amb encert, doten aquesta peça d'un fort component reivindicatiu feminista i LGTBIQ+, que s'agraeix. Ho fan de manera enormement pedagògica, gairebé sense que ens n'adonem i aquest és un dels principals mèrits. Les reflexions que es comparteixen, són, sota el meu parer, molt interessants. Per què trobem casposa a Rocío Jurado i, en canvi, un referent subversiu de la "Movida madrilenya" a Alaska? S'ajusta això a la realitat? Va ser una imposició falsejada de l'establishment, a través dels seus mitjans, que llavors vam abraçar sense adonar-nos? Totes aquestes preguntes i d'altres, sota l'aparença d'un espectacle de varietés, s'aniran responent de manera dinàmica i fluida, gràcies a les diferents revisions d'actuacions musicals i entrevistes televisives que ens presentaran.
Durant l'obra, es van llençant fils argumentals al públic que aquest entoma, en el seu cap i que s'acaben resolent més endavant de manera molt ben lligada. El final, de fet, és el màxim exponent d'això, tot constituint un excel·lent tancament.
El ritme de l'obra, suau, ens fa viatjar en el temps, musicalment parlant, de manera molt plaent i aconsegueix que deixem tots els nostres problemes a la porta del teatre.
En definitiva, un espectacle crític amb la societat que ens parla de la nostra història a través de la música i ho fa d'una manera subliminal i plaent al mateix temps. La porta oberta mostrada és prou interessant: gaudiment i reivindicació, en una mateixa peça, són possibles.
La podeu trobar fins al 7-1-24.
Nota: notable.
Sinopsi:
Un espectacle de varietés sobre feminismes i dissidències LGTBIQ+ en la música de la Transició espanyola.