Divendres vaig veure L'últim dia a la #SalaAtrium.
Aquest magnífic monòleg és dirigit amb talent per #XavierAlbertí (l'exdirector del TNC que ens ha regalat algunes delícies sublims com a director com #TempsSalvatge i #ElProfessorBernhardi).
Enguany, ens porta un peça amb text de l'exitosa autora #LluïsaCunillé (la qual vam poder gaudir no fan tan també a l'Atrium amb #AlContrari!).
El presentat segueix des de ben a prop el dia d'un jove inadaptat, amb problemes, que intenta sobreviure al dia a dia enmig d'una pandèmia que fins no fa tant tots patíem (Covid).
Així, a poc a poc, anirem descobrint amb interès i estupefacció, la peculiar relació amb la seva família (avi, mare i germà), les seves pors, frustracions, traumes, el paper dels seus amics... gràcies a una interpretació continguda espectacular per part d'#AlejandroBordanove. El seu talent és realment aclaparador i cada nova oportunitat de poder veure'l constitueix un plaer. Si això li sumen les particularitats de la sala, que fan que la persona espectadora estigui gairebé a tocar, el gaudi es multiplica, ja que permet apreciar els diferents matisos interpretatius amb tot luxe de detalls.
El text, preciós, toca l'ànima per la seva bellesa i cruesa, al mateix temps. Aquest té elements biogràfics de l'Alejandro. Com ens apropem a la quotidianitat costumista d'aquest perdut jove, resulta certament addictiu... gairebé hipnòtic. Aconsegueix que ens fiquem en la seva pell... i patim, juntament amb ell... fins a arribar a un final, brutal, que no es veu pas venir.
En definitiva, una peça poètica on trobem tres prodigis en les seves respectives disciplines (direcció, autoria i interpretació) que conformen un monòleg difícil d'oblidar i que no puc deixar de recomanar-vos.
La podreu trobar només fins al 28-7-24.
Sinopsi:
Utilitzat i abandonat. Així se sent el protagonista d'aquest relat, que explica un dia de la seva existència. Ell representa tota una generació en una de les últimes creacions d'una de les autores catalanes amb una trajectòria més sòlida.
En una de les obres més conegudes, Après moi le déluge, retrat personal i insòlit de la relació entre primer i tercer món, la dramaturga Lluïsa Cunillé escindia la veu del narrador, entrant i sortint del personatge. Torna a fer servir la mateixa tècnica en aquest text, una obra recent tan crua com poètica, per retratar una jornada en la vida d'un noi. En aquest monòleg, el jove protagonista ens parla del tracte que rep de l'avi, de la mare, del germà o dels amics, en una gradació que pot anar de la desatenció als abusos. Representa, amb el seu testimoni, tota una generació que se sent perduda i abandonada i que ha trobat un món que no li agrada.