Dijous vaig veure #NotMyMonkeys al #TeatreEòlia.
Aquesta divertida comèdia coproduïda pel #FestivalGrec ens parla sobre el ferotge capitalisme que impera en les grans multinacionals (i que patim enormement com a treballadores amb salvatges condicions) per una banda i per l'altra, com a consumidors (que ens empassem gustosament gràcies a una cada cop més elaborada i manipuladora publicitat).
Vaig entendre ràpidament per què aquesta lectura dramatitzada, dirigida amb habilitat per #MartíTorras i que sorgeix d'una idea coral de tots els membres que hi participen, ha pogut arribar a bon port al final... tot permetent-nos gaudir d'aquest gran muntatge final.
El repartiment, brillant en les seves actuacions, és un dels punts forts de l'obra. Destaca #DianaGómez, coneguda pel gran públic arran de la seva participació a #LaCasaDePapel (i que del 18 al 29-9 serà substituïda per #LauraDaza).
Tanmateix, cal tenir present que tant #Rafa Delacroix, com #GeorginaLatre mostren un nivell magnífic, com apuntada abans.
Cal dir que l'escenografia resulta enormement efectiva i és llampant. Aquesta és responsabilitat de #Passerell – #LlorençCorbella. De la mateixa manera, el vestuari, càrrec de #NéstorReina, també suma en positiu, ja que dona caràcter i personalitat a l'obra.
Voldria destacar els divertits vídeos gravats, que es projecten i que són de gran qualitat. A més a més, resulten molt divertits. Aquests estan realitzats per #AmandaGómez i compten amb la participació de diversos actors, molt encertats tots ells. Sens dubte, la dramatúrgia de #ManelMoreno ha estat cabdal per tal que puguem gaudir-ne, en aquests i en l'obra en general.
A apuntar que la interacció amb el públic i com aquest és integrat en la peça, resulta enginyós, sense ser invasiu. Així mateix, el tancament, rodó, encaixa a la perfecció amb el vist.
En definitiva, una divertida proposta que s'allunya de l'habitual gràcies a un muntatge llampant i reivindicatiu, que resulta molt plaent per la persona espectadora.
El podreu trobar fins al 29-9.
Sinopsi:
Un somriure, la Trini i un congrés de la felicitat. El gran gurú Ray Rex mou masses i exposa les claus per extreure el mateix potencial que ens durà del fracàs a la felicitat, i de pas augmentar la productivitat empresarial de la multinacional Sàhara Drinks, organitzadora de l’esdeveniment. Un altre somriure, perquè des de Sàhara Drinks es promou el happytalisme entre tots els treballadors, perquè això és un win-win i l’empresa és una gran família.
La Trini és feliç de ser una “sahi”, el sobrenom afectuós que reben els treballadors d’aquesta empresa, i somriu molt, no para de somriure. Ni quan els seus companys es sindicalitzen. Ni quan arriba un comiat. Un altre somriure i gràcies, gràcies per ensenyar-nos que mai és tard per aprendre que un comiat pot ser una cosa enriquidora. Sobretot quan no és el teu, és clar. Not my circus, not my monkeys, no és el meu problema.
Més somriures i una carta (ai!, la carta). Una carta que potser gelarà el somriure de la Trini, i serà la llavor d’una revolució, acampades, cadenes i vagues.
Not my monkeys és una sàtira sobre el capitalisme, el happytalisme i la dictadura de la felicitat en el món laboral.