Passa al contingut principal

La gavina al Teatre Lliure de Montjuïc

Ahir vaig veure #LaGavina al #TeatreLliure de Montjuïc.

El resultat és realment espectacular. Com #JulioManrique ha dirigit aquest clàssic, majúscul, de #Txèkhov, adaptant-lo als nostres dies (malgrat tenir més de cent anys), de la mà de #MarcArtigau i en col·laboració amb #CristinaGenebat (que fa d'Irina), és tota una delícia per una persona aficionada al teatre, difícil de descriure.

Així doncs, seguirem de ben a prop uns personatges acomodats dibuixats per Txékhov de manera sublim, en els seus problemes existencials pel que fa a l'amor, la família, l'art... i com aquests s'interrelacionen.

El repartiment és estorant. Com tota la peça. No només pels artistes majúsculs que trobem, sinó per com desenvolupen els seus personatges amb ànima pròpia.

L'escenografia, de #LlucCastells, fantàstica, no només és original, si no que guarda algunes sorpreses espectaculars. Com aquesta combina amb la il·luminació de #JaumeVentura, especialment al principi, resulta un goig. El joc amb l'obscuritat funciona a la perfecció.

Cal dir, que les dues hores que dura l'espectacle es fan curtes, sens dubte.

En definitiva, una obra majúscula, amb una posada en escena trencadora, que recomano enèrgicament que no us la perdeu. Estigueu a l'aguait, però, perquè ja estan exhaurides les entrades per molts dies. Tanmateix, estem d'enhorabona perquè han prorrogat uns dies.

La podreu trobar fins al 3-11-24.

Nota: excel·lent.




Sinopsi:

Julio Manrique obre temporada com a director del Lliure amb La gavina d'Anton Txékhov: la peça fundacional del drama modern i l'emblema del Teatre d'Art de Moscou.

Una trobada estiuenca serà l'inici de la fi d'un món i del naixement d'una nova sensibilitat artística.

Estrenada amb un fracàs estrepitós el 1896 a Sant Petersburg, La gavina va convertir-se en només dos anys, dirigida per Konstantin Stanislavski, en el primer gran èxit del Teatre d'Art de Moscou. Manrique torna a Txékhov (després de dirigir Les tres germanes i d'encarnar Vània) per parlar de l'art i de l'amor, de les formes noves i de les formes velles. O simplement, segons Stanislavski, per intentar "portar la vida de l'ànima a l'escenari".