El 20 de desembre vaig veure “L’origen del món” al #TeatreAkadèmia.
És interessant com tracta el tema de la depressió i com aquesta repercuteix en la implicada, per descomptat, però també en la seva filla (amb qui conviu) i en la seva mare (que sovint va a veure-les), de retruc.
També resulta enriquidor observar com les diferents generacions afronten la depressió, ja sigui des de la perspectiva d'una mare o la d'una filla. Per edat i experiència, la depressió és afrontada de maneres completament oposades. De fet, cadascuna entoma aquesta realitat des d’una praxi molt diferent.
Cal dir que el text de #LuciaCalamaro (#LaVidaSuspesa) és profund, i hi ha una gran bellesa en aquest... malgrat abordar un tema espinós. En alguns diàlegs hi ha un veritable treball d’orfebreria amb les paraules. És un llenguatge molt literari. Resulta modern i profund, a parts iguals, tot i que en alguns moments, a causa d’aquesta densitat, pot fer que l’espectador o espectadora desconnecti. És a dir, no seria, ni de bon tros, una obra lleugera. Més aviat el contrari.
Les interpretacions de totes tres són brillants, especialment la de la filla (#QueraltCasasayas), amb un paper còmic i elaborat alhora. Aquesta actriu fa un bon contrapunt dels personatges d’#AliciaGonzálezLaá i d’#AnnabelTotusaus.
L’escenografia, a càrrec de #SebastiàBrosa i #LauraMartínezPi, està molt ben pensada. Resulta molt original i està plena de simbolisme i missatge.
M’ha agradat el fet que la peça estigui compartimentada per actes (tres), plenament separats entre ells, deixant espai per a la reflexió.
Podreu trobar aquesta interessant proposta dirigida amb talent per #GuidoTorlonia fins al 12-1-25.
Nota: notable.
Sinopsi:
Un espectacle revelador que capta i condueix a un món d’elucubracions i quotidianitat: una família de tres dones (mare, àvia i filla) que té el costum de desentranyar la realitat mentre menja, xerra o es vesteix. Una familiaritat filosòfica que xoca contra la seva pròpia comèdia gràcies a un llenguatge teatral i embolcallador.
L’interior retratat és la casa, on viuen mare i filla, on arriben altres personatges de la constel·lació familiar, on intervé sistemàticament la figura d’una psicoanalista, on els electrodomèstics s’assemblen a enutjoses i monumentals deïtats.
Dividida en tres actes (Dona melancòlica a la nevera, Alguns diumenges en pijama i El silenci de l’analista), l’obra ofereix una profunda reflexió sobre el malestar de viure, arrelat en els mecanismes que regulen les relacions familiars, amb fragilitats amplificades a l’enèsima potència dins dels murs domèstics.
Gestos rituals i discursos intermitents, a vegades hilarants, obren indicis de bogeria ordinària. Dia i nit, mare i filla teixeixen la tela d’aranya d’un vincle mòrbid i claustrofòbic que domina les seves existències. El que hauria de ser amor es converteix en monstruositat. En definitiva, una “comèdia” familiar.