El 23-1 vaig veure Impossible a la Sala Atrium i ara us porto la meva opinió d’aquesta obra, que podreu trobar en cartell fins al 23-2-25.
Aquesta bellíssima i intrigant peça, dirigida amb talent per Ramon Simón, constitueix un combat dialèctic formidable entre jutge i jutjat.
Així, davant nostre, veurem com arran d'uns sospitosos fets hi ha hagut un detingut, el qual el fiscal interrogarà furtivament. Els fets en qüestió són escabrosos: un excursionista truca al 112 perquè un altre ha caigut de gran alçada i ha mort en l'acte, de manera brutal. El problema de tot plegat, rau en el fet que ambdós es coneixien, amb la qual cosa, la part acusadora desconfia que hagi estat un accident casual sense cap mena d'intencionalitat.
Les interpretacions d'un, Bernat Quintana, i de l'altre, Lluís Soler (tot un referent del teatre català), són realment astorants. Mostren un nivell impressionant. Aquests estan acompanyats per un Guillem Albasanz estoic, requerit així per la naturalesa particular del seu paper com a advocat ignorat.
L'interessant text d'Erri De Luca ajuda, ja que amaga molt més del que ensenya i aquí rau una de les gràcies de l'espectacle que, segons avança, ens permetrà anar construint diferents hipòtesis, en paral·lel a les del compromès jutge. El paper del futur processat serà igualment interessant. De fet, gràcies a la profunditat dels personatges, ens posarem a la pell de tots dos.
L'escassa escenografia i les minses projeccions no seran pas un entrebanc per gaudir d'aquesta magnífica obra de teatre en majúscules.
El tram final, que no revelaré, constitueix un magnífic colofó amb una execució escènica impecable.
En definitiva, una peça amb una posada en escènica minimalista, però amb unes interpretacions colossals regades amb una convincent història, plena d'interessants girs que us mantindran enganxats a la butaca sense pràcticament ni respirar.
No us perdeu aquesta joia que podreu trobar fins al 23 de febrer.
Nota: notable/excel·lent.
Sinopsi:
Impossible és la presentació en sis episodis d’una investigació judicial, de l’interrogatori al qual un fiscal sotmet el protagonista de la història. Un home ha caigut d’una lleixa de muntanya, potser després d’haver-se trobat amb el protagonista, amant de l’escalada i el paisatge alpí. Podria ser una casualitat, un accident, una mera possibilitat, però el fiscal hi troba motius per acusar-lo d’assassinat: el mort va ser el seu gran amic i company de lluita política en una pretesa banda armada que, finalment, va delatar els seus correligionaris. El grup va ser empresonat i l’amic, exonerat.
La investigació ens ofereix l’oportunitat d’assistir a un combat dialèctic interessantíssim entre fiscal i acusat on es fan evidents els temes més candents que el segle XXI ha heretat del segle anterior i que encara no ha sabut resoldre. Entre ells, l’enorme esvoranc que separa la legalitat de la justícia, la veritat dels fets de la veritat processal. Quan parla del judici al qual va ser sotmès a la seva joventut, diu el protagonista que els jutges seien al seu setial sense abandonar la seva condició d’enemics. Ara, el seu passat de lluita política s’erigeix en indici inqüestionable de la seva culpabilitat per a un fiscal jove que no pot entendre gaire cosa d’un període històric que no va viure. Ha canviat res?
La lleialtat, la pervivència d’uns certs ideals, la caiguda de la idea i la pràctica revolucionària, l’individualisme, la natura com a refugi de l’humanisme, l’amistat... Erri De Luca escriu un diàleg tens, però no mancat d’humor; viu i emocionant, però amb prou temps per a la reflexió. En presència testimonial d’un advocat d’ofici que, com a tal, és poca cosa més que una eina del sistema, l’autor ens fa arribar la seva vocació de resistència, ni que sigui domèstica. Com a contrapunt, entre sessió i sessió de l’interrogatori, podem llegir les cartes que el vell revolucionari escriu des de la cel·la d’aïllament a la seva estimada: l’amor, una particular idea de la fidelitat, el respecte a l’altra i la companyia treuen el cap en una correspondència carregada de poesia.