El 17-1 vaig veure "Olympia" al Teatre Lliure de Gràcia i ara us porto la meva ressenya d’aquesta peça, que podreu trobar en cartell fins al 9-2-25.
Aquest espectacle constitueix una mena d’homenatge a Paco Ibáñez i al seu disc gravat al Teatre Olympia de París i, alhora, al mateix Teatre Lliure de Gràcia, per una casualitat significativa que els uneix a tots dos pel que fa a la seva creació: el mateix dia del mateix mes (2 de desembre), però amb 7 anys de diferència (1976 i 1969).
La història es presenta a través dels ulls de la creadora, Carlota Subirós (que ja ens va regalar peces bellíssimes com "Maria Rosa" i "El quadern daurat"), que ens connectarà amb la seva pròpia experiència, prenent de partida la seva infantesa.
Així, veurem com es va aproximar, per primera vegada, al vinil de Paco Ibáñez i com va ser aquest encontre musical amb el cantant i la seva música tan característica i reivindicativa. Però la cosa no s’atura aquí, ja que el relat passa per diferents etapes de la vida: des del pensament que la veritat narrada pel disc és l’única possible, fins a la desil·lusió posterior en topar amb la realitat, i així successivament.
La mirada de la creadora és una constant en aquest viatge tan personal (sense dubte, un dels que més de la seva carrera).
Cal destacar les interpretacions de les sis actrius (Lurdes Barba, Paula Jornet [Pavvla], Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey [The Sey Sisters]) que ens regalen uns moments musicals inoblidables amb adaptacions del disc esmentat abans. Cal dir, que aquests són d'enorme bellesa i constitueixen tot un caramel.
L'escenografia de Max Glaenzel, tot un referent com a escenògraf (i una debilitat meva de fa anys), amaga molt més del que sembla. Aparentment, trobarem un escenari relativament buit, però en realitat aquest conté tota mena d'entrades i sortides, algunes d'elles fins i tot prou amagades (i sorprenents), que propiciaran una contínua entrada i sortida de les sis protagonistes.
En definitiva, un espectacle-homenatge, tant al Lliure de Gràcia, com al disc Olympia de Paco Ibañez, amb continues referències a tots dos, que les persones més incondicionals sabran apreciar. Tot això, amb la particularitat que es fa des de la mirada de la creadora, és a dir, en primera persona.
La podreu trobar fins al 9-2-25.
Nota: notable.
Sinopsi:
La directora Carlota Subirós proposa un viatge emocional entorn del naixement de la vocació, el teatre com a lloc de trobada i la importància dels referents, partint del mític disc Paco Ibáñez en el Olympia i l'espai del Lliure de Gràcia.
El 2 de desembre de 1969, Paco Ibáñez —un jove valencià criat al País Basc, fill d'exiliats a França— fa un concert al teatre Olympia de París que esdevé una nit històrica i es converteix en símbol exaltat de l’esquerra antifranquista. Set anys més tard, el 2 de desembre de 1976, al barri de Gràcia de Barcelona s’estrena el primer espectacle del Teatre Lliure, un projecte carregat amb la immensa energia desfermada després de la mort del dictador, i ràpidament esdevé l’estendard d’una manera de viure i d’entendre el teatre. A dia d'avui, la superposició d’un mateix dia de desembre de 1969 i 1976 reverbera amb una força significativa i ens planteja noves preguntes. On és Olympia per a cadascú de nosaltres? És un lloc del passat o és un somni del futur? O és una vivència del present? On és aquest lloc de trobada on podem compartir desitjos, somnis, referents?