El 30-1 vaig veure "Yo duelo" al Teatre Tantarantana i ara us porto la meva ressenya d’aquesta obra, que podreu trobar en cartell fins al 2-2-25.
Aquesta peça de la companyia xilena "La gaviota podcast" és, tota ella, una autèntica amalgama polièdrica. Es tracta d’un espectacle d'escena híbrida que combina diferents disciplines.
Barreja música electrònica amb un espai sonor molt elaborat, ple de gravacions, sons i efectes llançats en directe per la mateixa companyia... així com algunes petites peces musicals molt atractives (però curtes, malauradament). De fet, a mi, personalment, la música electrònica m'ha encantat.
També hi trobem poesia, i no només en les paraules emprades, sinó en tot el que es presenta sobre l’escenari. Heu de tenir present que el tractament visual és exquisit, tant en les imatges com en la posada en escena, que resulta llampant gràcies a l’ús de pintura fluorescent i una estètica molt particular i cuidada.
Aquesta autoficció gira al voltant de Wilson, l'avi de la protagonista, un activista sindical detingut, torturat i assassinat a la massacre de Laja, durant l’etapa de Pinochet.
El més interessant és com aquesta història es connecta amb el dol. La protagonista sent la pèrdua de l'avi que realment no va arribar a conèixer, i aquest dolor mental és comparat, com una metàfora, amb el dolor físic que pateix per problemes mèdics a les vèrtebres.
Tot plegat es presenta d’una manera hàbil, fent salts entre aquests dos plans i portant-nos a reflexionar sobre com cada família gestiona la pèrdua i el dolor.
És cert que l'obra és molt curta (no arriba a una hora) i, en l'àmbit teatral, no és especialment elaborada... però és que aquí el pes recau en l’experiència, en el que es veu i s’escolta més que en una estructura dramatúrgica convencional. El vist s'apropa més a una mena de "performance"... a una experiència sensorial i poètica que juga amb habilitat amb la llum i sobretot, amb el so.
En definitiva, una proposta internacional breu, però intensa, allunyada de l'habitual, que et travessa pels sentits despertant diferents emocions. Una experiència que es viu més que no pas es narra.
La podreu trobar, només, fins a aquest diumenge (2-2-25).
Nota: bé.
Sinopsi:
L’obra és un relat oníric d’autoficció on una actriu/bombera utilitza el teatre com a excusa per a honrar als seus morts.
El dolor físic és el pont que connecta biografia, memòria i ofrena. Aquesta actriu/bombera és neta de Wilson, un dels 19 detinguts, torturats i assassinats de la massacre de Laja – Sant Rosendo (1973, Xile). Tots dos dolors es connecten en una ciutat esquitxada constantment per incendis i fissures que cada cop s’obren més, permetent una trobada entre aquests éssers que no es van arribar a conèixer, però que comparteixen un dolor, en principi físic, un dolor que es traspassa i que viatja per tots els plans travessant l’emocional, no sols de les persones que envolten aquesta història sinó d’un país que intenta sanar enmig de les circumstàncies impossibles de la vida.
En aquesta història, el teatre és també un protagonista, a través d’ell s’honra i ofrena als soterrats, mobilitzant els dolors i transformant-los en expressions artístiques.